LA iaiA qUe BaLLa

De vegades em pregunto si alguna vegada deixaré de ballar. Ballo sobretot per trobar-me en un espai on el dia a dia em deixa ser jo. Ballo per expressar, per riure, sovint per oblidar tot allò que em fa mal.

Ballo per compartir experiències, per riure,per ser feliç. Poc m’importa si ho faig més bé o més malament. El cas, és que només es tracta de sentir cada una de les parts del meu cos: el melic, els malucs, les cames, els pits, el cap...la mirada.

Hi han moviments que encara estan bloquejats ...com si s’expressessin els meus bloquejos interiors. En canvi n’hi ha d’altres, que sorgeixen espontàniament, com si hagués nascut amb ells .

Admiro a les meves companyes: d’unes aprenc algunes expressions que delaten les seves mans....és com si les escoltessis...com quan anem a un país de llengua estrangera i tornéssim amb el seu accent.

I és quan em pregunto si alguna vegada deixaré de ballar. ..si la dansa té una edat.
L’edat de la dansa és mil•lenària....va néixer amb els primers primats, junt la música i l’art. Perquè doncs hauria de caducar en una edat per a mi?

Sovint m’agrada imaginar-me com serè jo quan tingui 80 anys. I m’imagino com una velleta que en solitari, com faig ara, de cop en quant em tanco a l’habitació més gran de la casa per deixar-me anar...mentre els meus néts pensen que estic ben guillada.

La iaia que balla.

Jo tinc la convicció que la felicitat és un estat intern, i que res aliè ens pot proporcionar més felicitat que la que sentir-se a gust fent allò que a un li agrada...sense ridículs, ni pors a pensar en què dirà la gent.

Us desitjo a totes que sigueu ballant...que siguem ballant.